La mateixa nit de la IRONMAN, ja em vaig despertar amb una estranya inquietud, com si estigués espantat, nerviós.
No havia pogut dormir gaire relaxat.
Mal símptoma. Come
nçàvem malament.
No vaig poder esmorzar gaire, no m’entrava res. Semblava que fos la meva primera. Mai, abans m’havia passat alguna cosa així.
Però una vegada al lloc de sortida, vaig notar com tot semblava que es normalitzava. Notava que m’estava tranquil·litzant. Suposo que la companyia de la resta de Prosans, ajudava.
Comencem la natació i em trobo be. Relaxat.
La veritat es que tot va esdevenint segons el previst, el nado i la bici. Intento no forçar, anar per davall del que puc, per reservar pel córrer.
Però just només començar el tram de córrer, ja m’adono que no puc mantenir els ritmes que havia pensat; i sols en acabar la segona volta, ja em dono per la pell i entenc que tornarem a patir. A patir molt. Molt mes del que volia. I així succeeix.
Faig les dos ultimes voltes de les quatre de córrer, amb tirades corrent, i algun petit tram caminant, de tan en tan. No volia caminar gens. Però no vaig ser capaç d’evitar-ho.
Al final vaig fer 11 hores i 39 minuts, millor marca personal, però no vaig acabar gens content.
Ara, reflexionant, m’adono que ja en tinc 4 i que en totes elles he patit, d’una forma o altra al hora del córrer. Llavors penso, que ja no crec que em compensi aquest patiment a canvi de fer-ne una mes.
Potser pel proper any tindré que buscar altres objectius.
IRONMAN VITORIA – CRÒNICA JOSEP M. BRUFAU
Fes-te fan i segueix-nos!
