IRONMAN LANZAROTE 2019 —— FRANCESC PUJADES

THE TOUGHEST IRONMAN IN THE WORD? No podia entendre perquè l’anomenen la més dura del món… però poc a poc ho vaig anar entenent.

Em desperto el dia de la competició abans  de les 5 del matí amb l’il·lusió o esperança que tots els meteoròlegs del món s’haguessin equivocat amb la previsió del temps a Lanzarote… obro l’aplicació del temps i res havia canviat, no calia ni que sortís a la Terrassa del hotel per comprovar els 40-50km/h de vent amb ratxes de 60km/h, el xiulet de les finestres i les portes evidenciaven el fet.Després d’un esmorzar light, sense sortir de la meva rutina en dies de competició, re-comprovo per desena vegada que tot el material està sota control. Pugem al cotxe i direcció a Puerto del Carme. He de dir, que aquest cop tenia una companyia de luxe, el meus pares, germà i parella i l’Emma.

Ja immersos en la plenitud de la competició i enllestint els últims preparatius en les zones de transició; aire a les rodes, botellins, barretes, gels… per fi ja podia deixar de pensar que alguna cosa em deixava… només em quedava posar-me el neoprè i cap a la línia de sortida. Aquest moment va ser etern (tot i que anàvem amb temps), suposo que va ser cosa dels nervis… M’he deixar de dir, que també competia el company d’equip Albert Gilart.

Ja ens veus al dos a la linia de sortida i les úniques paraules que ens quedava per dir era: sort i bona cursa. El crono va comença a moure’s i sincerament, no ho havia vist mai, una sortida tant salvatge, no exagero, els primers 300 metres va ser impossible poder ficar el cap dins l’aigua, no es veia res, només bombolles d’aigua, peus, braços, gorros, semblàvem un banc de sardines… Ja més endavant i amb els grups més estirats, vaig poder començar a disfrutar d’aquest sector, l’aigua molt tranquil·la, transparent i amb el sol que començava a sortir. Després de finalitzar la primer volta, havíem de sortir de l’aigua, córrer per l’arena i tornar a entrar a l’aigua, allí veig el crono de 31 minuts i m’anima a seguir amb el mateix ritme. Segona volta tranquil·la i intentant mantenir ritme (tot i que una mica acabes baixant)… surto de l’ai gua, miro el garmin i veig ritme de 1’35” i 4150mts; content del resultat. Moment de transició, una transició molt llarga on vaig perdré força temps amb ficar-me el mitjons, treure’t aquella arena tant apegalosa dels peus amb els peus mullats no era gens fàcil.

Inicio el sector de bici, el meu sector preferit. Els primers km són per dins del poble on el vent no es notava gaire i semblava q ue aquest havia afluixat una mica. Sortim del poble direcció l’autovia i si, primeres ratxes de vent, miro el garmin i veig: 3% de pendent, 230watts de potència i 14km/hora, allí vaig començar a veure que la cosa anava en serio. Doncs res, em mentalitzo que m’havia de guiar pels watts tal i com havia entrenat i que vaguin passant els quilòmetres. Després d’aquest tram ens orientem direcció sud on el vent ens es favorable i mantenir velocitat de 45km/h era fàcil, però va durar poc, arribats a la part sud de l’illa, en encarem direcció nord, aquest va ser el pitjor tram, ja que havíem d’arribar fins al nord de l’illa (mirador del Rio, km 120 aprox.) passant pel mig del Timanfaia, pujant mirador de Haria… tot amb desnivell positiu i amb vent en contra. Arribat aquest punt, sento que vaig be de forces i la pitjo part havia passat, es cert que encara quedava quilòmetres i desnivell però psicològicament era importat superar amb ànims aquest punt. La resta de quilòmetres se’m van fer fàcils, només em preocupava d’anar-me hidratant i menjant. Veia que sense donar-me compte sobrepassava els watts que tenia com a referència, senyal que anava be de forces. Finalment i després de 6 hores i 30 minuts baixo de la bici. Ja només em quedava la marató (lo de només poder no caldria dir-ho jajaja).

Primer quilòmetres i les sensacions molt bones, es cert que havia fer bastantes transicions de bici-córrer i les cames van respondre molt be, cal recorda els gratificant entrenament que em va anar preparant el Fran Carrillo. Em vaig ficar a ritme còmode de 4’55” – 5’00”. Abans de continuar he de dir que el recorregut era una volta de 22km i dues voltes de 10km, psicològicament sabia que havia de fer la primera volta de 22km amb energia i esperar que les altres dos de 10km se’m fessin més distretes. La primera volta de 22km era dura perquè es va fins la part de l’aeroport on no hi ha gens d’animació ni cap sombra per resguardar-te del sol. Primera volta de 22km superada amb una mitja de 5’00” aprox…. però començo a notar que les cames diuen que ja en tenen prou; començar a ser el moment de parar als avituallament i fer l’avituallament caminant mentre em vaig hidratant (fins ara només agafava els gots sense parar). Continuem fins al km 32 mantenint el ritme de 5’00” però al caminar la mitja ja em cau…  Tots sabem que una marató comença al km 32 i aquí estava jo, al pitjor moment on les cames diuen prou, notava que el cos tenia energia però muscularment les cames no podien, no volien córrer, provo de baixar ritme, em fico a 5’40” i el resultat va ser pitjor, al tenir més impacte, encara em carregava més…. m’entres vaig provant de mullar-me les cames i intentar  córrer amb el mínim impacte possible, arribo al km 36 i veig el crono de 11h 15min. Aquesta va ser la motivació per poder arribar a meta sense parar, vaig pensar: en serio que faràs els últims 6km caminant i sobrepassaràs les 12 hores de cursa?????? Nooooo!!!!! Doncs em fico a 5’30” i primer quilòmetre superat, arribo al avituallament i sabia que no podia parar, parar era un suïcidi, agafo un redbull (feia anys que no en prenia) i faig un glop… a pel següent km i pel següent i pel següent, ja nomé en quedava 2, l’orgull d’arribar a meta ja podia més que tot el dolor muscular. Per fi  finisher acabant la marató amb 3h55m i un total de 11h45m.

En aquest moment, vaig entendre la primera frase que hi ha en aquest crònica.